Memòries de la filosofia catalana contemporània: un fet subjecte a la lluita política

Avui, a les aules universitàries es tracta la filosofia des de doctrines clàssiques amb orígens alemanys, britànics, francesos, grecs, americans i, en alguns casos, orientals. Tant els pensaments primerencs com les concepcions medievals, els raciocinis modernistes o les idees contemporànies transcendents en la història de la filosofia són ensenyades sota una òptica forana, diferint majoritàriament del treball i contingut històric de la filosofia sorgida al nostre territori. Aquest fet no determina la inexistència d'una trajectòria palpable en l'erudició filosòfica, sinó que camufla un itinerari intel·lectual que va ser clau en el procés polític i antropològic que va acabar consolidant la identitat de Catalunya.

Max Pérez, doctorat en Història de la Filosofia Catalana i investigador associat a la Universitat de Girona, ha tractat d'enlluernar la trajectòria de la filosofia contemporània a escala catalana durant la seva conferència pre-Sant Jordi organitzada per l'Associació Virtù. Compungit per una total inexistència historiogràfica sobre la matèria filosòfica nacional, Pérez ha desplegat una ruta analítica pels diferents paradigmes pilars del desenvolupament crític al territori català. Substancialment, el treball interpretatiu del doctor Max Pérez ha militat en la lluita simbòlica entre les figures principals de la disciplina a Catalunya, víctimes d'un context històric conflictiu i canviant de repressió intel·lectual.

A causa dels canvis polítics i socials que va travessar Catalunya des de l'exili del rei Ferran VII, la filosofia catalana va experimentar una repressió acadèmica notable. N'hi ha prou amb veure la suspensió de la Universitat de Barcelona, estipulada al Decret de Nova Planta del 1716. És així com la Universitat de Cervera esdevindrà la institució universitària predilecta a Catalunya, dirigida per la doctrina borbònica i protegida per l'església, convertint-se, consegüentment, en una escola endarrerida. Aquest fet, a més, es veia potenciat pel control restrictiu de l'ensenyament, així com per les restriccions severes imposades pel consell docent en contra del pensament crític.

Max Pérez mostra el gran rebuig que experimentaren els deixebles de la universitat catalana durant el transcurs dels seus estudis. Durant aquest període, Catalunya viurà desmarcada de la filosofia del moment, experimentant tot un seguit de «creuades» envers autors com Nietzsche, Kant o Darwin. En general, la situació de la Universitat de Cervera serà paral·lela al paradigma espanyol, a causa del posicionament contrareformista i fortament catòlic que viurà el país, que truncarà la carrera acadèmica dels estudiants arreu la nació.

És en aquest context que, com a forma de resposta, sorgeixen tres alternatives ideològiques per a la problemàtica filosòfica del moment. Com bé assenyala Max Pérez, el territori vingué marcat pel corrent eclesiàstic dels apologètics, neotomistes i tradicionalistes; el sector acadèmic del «sentit comú», representat per dogmàtics precrítics i crítics postkantians; així com «l'esquerra intel·lectual» dirigida per llibertaris, positivistes i vitalistes. A causa d'això, la història de la filosofia catalana es va convertir en la lluita simbòlica de vessants ideològics en un context acadèmic dissonant, i promulgada per generacions de pensadors que sense cap rastre de pensament crític.

Com relata Pérez, a les primeres produccions filosòfiques s'identifica una gran massa d'autors deixebles de la Universitat de Cervera. Dins l'estirp eclesiàstica trobem figures com la de Jaume Balmes o Antoni Comellas, que jugaran un paper clau en la interpretació epistemològica del sentit comú, així com la ciència com a fonament per arribar al coneixement de Déu. Narcís Monturiol, Abdó Terrades, Francesc Sunyer o Francesc Pi i Maragall seran pensadors essencials en la ideologia academicista, introduint vestigis filosòfics i polítics occidentals com l'ateisme o el progressisme. En l'apartat intel·lectual d'esquerres, Marià Cubí, Manuel Milà o Josep de Letamendi seran els fundadors d'un corrent de pensament nou i poc reconegut.

Els canvis polítics posteriors van afavorir la millora del panorama intel·lectual. Així es va anar introduint diferents autors i corrents de la filosofia moderna. L'aparició d'altres personalitats de l'espectre eclesiàstic com Josep Torras i Bages, Fèlix Sardà, Salvador Bové o Frederic Clascar no frenaria la decadència i posterior enterrament de la ideologia conservadora davant els autors progressistes d'esquerra. Travessant el treball de Pompeu Gener, Marcelino Menéndez, Odón de Buen, Ferrer i Guardia, Ramón Turró, Francesc Pujols, Jaume Serra Húnter, Josep Ferrater i Mora, Joaquim Xirau, Alexandre Deulofeu, Maria Aurèlia Capmany o Josep Torres Tribó, Max Pérez ens guia per un procés de progressió filosòfica apassionant sempre acompanyat de la persecució ideològica dels pensadors, que aconseguiran escapar de les manilles polítiques mirant d'estimular el pensament crític a les generacions futures de filòsofs.

En definitiva, Max Pérez fa una anàlisi aclaparadora de la capacitat de creació filosòfica a Catalunya, mostrant les dificultats que han hagut de viure els pensadors durant una situació política i demogràfica tant particular. El conferenciant insisteix en la idea que la filosofia catalana és un fenomen potent i profund. És ara necessitat crítica reivindicar el desenvolupament filosòfic català precedent als nostres dies.

ISSN: 3081-3778