Pasolini, el profeta incòmode

Setmanes abans de ser afusellat, en una entrevista pel diari La Stampa, Pier Paolo Pasolini li va confessar a Furio Colombo una sentència implacable: "Tots estem en perill". Quatre paraules que, a priori, deixen un univers de possibilitats i connotacions al darrere, sense cap concepte aparentment destacable, però que engloben excepcionalment el discurs i l'obra de l'artista italià.

Bernat Reher, llicenciat en humanitats i gestió cultural, s'ha encarregat de dirigir una conferència apassionant, organitzada per l'Associació Virtù, posant en escena cada vessant artístic de l'obra de Pasolini, al mateix temps que ha repassat la crítica de l'italià envers els pilars socials i polítics de la Itàlia del moment. A través de l'incipient sorgiment d'obres en honor a l'autor nascut a Bolonya i gràcies al treball de memòria històrica realitzada durant aquests darrers anys, Reher s'ha pogut recolzar en biografies, fragments d'entrevistes i composicions artístiques per tal de dibuixar la desconeguda trajectòria professional de l'artista. És d'aquesta mateixa forma com Reher explica el seu fascinant primer contacte amb la figura del director italià, a través del recull teatral pasolinià d'alguns dramaturgs com Davide Carnevali.

La vida professional de Pier Paolo, relatada per Reher, emergeix a la ciutat de Roma. La capital italiana rebrà a un Pasolini disposat a "malviure" i sobreviure, tot en conseqüència de l'ambició artística, que acabarà donant-li progressivament un espai dins el món cinematogràfic. A través de codireccions i posteriorment dirigint projectes propis com La Ricotta, l'autor nascut a Bolonya començarà a conformar així l'ombra que ocuparà la seva figura de director i intel·lectual dins la societat italiana dels anys cinquanta. Tot i això, el cinema no seria exclusivament l'única forma en la qual Pasolini tractaria de reflectir la seva crítica, sinó que la literatura i el teatre quedarien molt lligats al seu missatge. En el cas teatral, l'inconformisme i el model performatiu i plàstic que requereixen les arts escèniques frustren de forma clara l'escenificació i transformació de les idees concebudes a un model estètic i físic.

Reher descriu a Pasolini com un creador escènic i cinematogràfic, un pensador i intel·lectual teòric, amb un fort vessant filosòfic basat en la cultivació del pensament. Grans autors com Roland Barthes, Roman Jakobson i grups com l'escola transformista influiran en la concepció pasoliniana, associada a una tradició de no perseguir el sentit, sinó en innovar en les tradicions filosòfiques rellevants.

En la seva literatura, en canvi, aconsegueix aterrar eficientment el seu discurs. Un pensament crític envers la superposició lingüística, la casuística del registre i les concepcions dels dialectes, ajudat per una divisió regional de la nació i per la varietat de llenguatges existents a Itàlia. Pier Paolo es recolzarà en l'assaig de Carlo Emilio Gadda, crític amb el col·loquialisme i partidari del modelatge lingüístic segons les classes socials, tot i que Pasolini ho tractarà més com un fet resident en el que és polític i estructural. Essencialment, el pensador italià insereix en el discurs de la qüestió del registre per aturar una instrumentalització de la comunicació amb motiu d'hegemonitzar un llenguatge comú, eliminant sistemàticament la varietat dialectal de la qual gaudia Itàlia. En els seus escrits, l'autor italià defensarà la literatura com a mètode d'anàlisi dels fets objectius, amb la intencionalitat de ser transformats en la màxima expressió artística, enderrocant el model literari realista i reflector del moment.

Pasolini viu contemporàniament un intent de avantguardisme originat pel Gruppo 63, sobre els quals es posiciona en contra amb motiu de no formar part de lògiques globals ni gèneres encasellats. Pasolini tindrà la voluntat de reconstruir la realitat i l'autèntica societat arrelada a la pobresa, posant el focus en fets socials passats per alt i invisibles per l'òptica elitista. Pier Paolo confronta el poder, sense distinció i miraments, per un bé comú. No cau en neoavanguàrdies ni en el plaer derivat de la lluita per un canvi literari. En concret, la seva obra esdevé una qüestió de repte i virtut, escapant de l'abstracció i tecnificació de conceptes. A través d'un debat moral, on posa a prova conceptes teòrics i nocions estilístiques, estableix crítiques a models contemporanis que establiran la seva figura com a inconformista al servei de l'art que actua en contra dels corrents generals.

A través del cinema, Reher explica com Pasolini construeix una crítica antològica envers la mercantilització de l'art i la transformació capitalista cap a una societat de consum, encoratjant un camí de sortida. El cineasta bolonyès tracta de construir un cinema trencador amb el realisme social, amb una intencionalitat basada no en determinar el que ha de pensar el lector, sinó en el fet que determina que el cervell està arrelat a una causa. Tots aquests elements, sumats a les prèvies lluites polítiques i a les persecucions ideològiques i eclesiàstiques que va patir Pasolini durant la seva vida, cercaran una transformació antropològica basada en les relacions humanes. La intencionalitat de l'autor, més enllà d'escandalitzar per gust, busca una redirecció de l'espai del plaer i la confusió per tal de despertar la consciència de classe al lector. Exigeix de forma clara un cert compromís del consumidor, per tal de promulgar aquesta dimensió profètica tan associada a la figura de Pasolini. La gran repercussió ideològica comunista del seu cinema i la gran crítica del poder reflectida en obres com Saló provocarà la seva persecució política, que finalitzarà amb el seu tràgic afusellament a l'antiga ciutat d'Òstia. Reher parafraseja a Carnevali, qui afirmà que "Pasolini havia de ser assassinat per a donar valor al seu missatge profètic".

En essència, Bernat Reher, a més de fer un repàs cronològic i teòric de la figura de Pier Paolo Pasolini, ens insta a reflexionar sobre l'impacte general de les seves idees en relació amb com concebre l'estructuració social i econòmica actual. La crítica es pot reafirmar amb les noves formes de fer mercat de l'art amb les plataformes d'streaming, el sorgiment de les intel·ligències artificials com a mètode d'economització del saber o els nous models de repressió política. El conferenciant humanista indirectament ajuda a dibuixar una línia imaginària que relaciona perfectament la lluita pasoliniana amb la causa lingüística catalana, obrint un horitzó amb diferents sentits plausibles, tant en la lluita peninsular com en la preservació dels diferents dialectes que conformen la regió catalana. De forma intrínseca, la presència del català és una analogia dels dialectes que defensa Pasolini a la seva obra. És així com es pot determinar la importància de la qual gaudeix el discurs de Pier Paolo Pasolini i la gran necessitat de promulgar la seva lluita adaptant-la a contextos culturals de pes, com la defensa de la llengua catalana. Tot i no haver transformat el debat cultural, social o polític, com afirma Reher, la lluita de Pier Paolo Pasolini dona lloc a la causa ciutadana i a l'esperit de resistència cultural de la qual gaudeixen els Països Catalans.

ISSN: 3081-3778