La qüestió de la servitud com a afecte bilateral

Des de l'incipient sorgiment de les civilitzacions l'ésser humà ha estat subjecte a un sistema de poder atorgat de forma anònima, quasi divina, perdurable en el temps com l'estructura base de les construccions polítiques severes: l'autocràcia. Tal qüestió, tot i la condició temporal que l'ha mantingut lligada a la societat com a sistema de govern legítim, mancava de reflexions d'acord amb la seva naturalesa conflictiva amb l'ètica humana. És així com Etiénne de La Boétie, a través del seu assaig sobre la servitud voluntària, aborda la problemàtica sorgida envers la submissió del poble davant una autoritat incessant, així com també explora les conseqüències i raons que evoquen aquest posicionament adoptat pels ciutadans.

Josep Olesti, llicenciat en filosofia moderna i professor en matèria de la Universitat de Girona, ha ofert una reflexió profunda i exhaustiva sobre les bases establertes per La Boétie sobre la servitud voluntària junt amb el desenvolupament crític de Baruch Spinoza envers l'autodenominat "servilisme". La conferència, organitzada per l'associació Virtù, va tenir lloc el dilluns 16 de març de 2026.

Com a primer contacte sobre la qüestió teòrica tractada, Olesti manifesta un exemple antropològic proporcionat per Michel de Montaigne a Dels caníbals. L'autor francès relata un context polític nacional on el rei Carles IX, amb deu anys, es va fer càrrec de la política francesa. Montaigne es reuneix amb 3 indis brasilers traslladats a França i aquests qüestionen la posició de la ciutadania, definint com a "absurd" que el poble fos regit per un infant i profunditzant en l'acceptació aparent dels pobres per ser manats pels benestants privilegiats. Aquest paradigma politicosocial entre dues cultures xocants és ideal per la introducció de la matèria exposada per La Boétie.

Olesti, analitzant el pensament del filòsof francès, explica el plantejament sobre el reconeixement ferotge, però inequívoc de la lucidesa salvatge envers milers de generacions de governs. Una reflexió que detecta un fenomen paradoxal i que defineix la qüestió com a "monstre ferotge". A través de l'etimologia del concepte "servitud voluntària" com a oxímoron, el conferenciant relata la naturalesa del significat de la nomenclatura, residint en la voluntat d'anul·lar-se a si mateixa en un últim acte deliberat.

"És una cosa molt estranya, veure un milió de milions d'homes servir miserablement, amb el coll sota el jou, obligats no pas per una força més gran, sinó d'alguna manera (sembla) encantats i seduïts només pel nom d'un, del qual no han de témer el poder, perquè està sol, ni de qui han d'estimar les qualitats, perquè en el seu lloc és inhumà i salvatge." (La Boétie, Discours de la servitude volontaire, ed. Malcolm Smith, Ginebra: Droz, 1987, pàg. 34).

En aquest fragment Josep Olesti tracta d'identificar la naturalesa del perquè d'aquest intercanvi i la raó per la qual acceptem la servitud com a efecte deliberat. En conseqüència, menciona les paraules d'Aristòtil referent a aquest paradigma: "L'esclau d'un altre és d'un altre perquè està disposat a ser d'un altre."

Olesti narra que segons La Boétie, la servitud no és un estat o condició, sinó un afecte. Una disposició d'ànim que es converteix en estat. Pretenent entendre i enfrontar-se al "monstre ferotge" —seguint la voluntat de Fernando Gil "que els filòsofs siguin lleials als problemes"—, troba raons que l'home segueix per obeir les imposicions autoritàries, definides en dos aspectes: la impossibilitat de dir "no" i el mateix interès generat. El primer aspecte el desenvolupa a través d'una anècdota del Passatge de Moralia de Plutarc, on una tribu africana té impossibilitats físiques per negar-se. L'abús dels individus que s'aprofiten de la condició actua com a crítica risible de la monstruositat de la causa analitzada per La Boétie.

En canvi, l'interès s'explora a través del benefici personal. La societat piramidal crea diferents estaments on tothom rep un cert poder, tot i ser regits en la majoria de casos per un poder superior, i això provoca l'acceptació de l'ordre imposat. La crítica defensada per Olesti qüestiona el benefici i el balanç envers guanys i pèrdues. Segons La Boétie, n'hi ha tants beneficiats de la tirania com els que resulten perjudicats. A través d'aquesta sentència reflexiona sobre l'obediència, transformant el sacrifici en la perversió de la naturalesa humana que corromp els beneficis.

Spinoza, en canvi, encunyarà el terme de la servitud voluntària com a "servilisme", i ho desenvoluparà com un fet més enllà de la metàfora salvatge i assumida naturalment del peix gran menjant-se al peix petit. Josep Olesti afirma que Spinoza denominarà aquest terme com a "crim fastigós". El filòsof holandès, per tal de fer una intromissió a les causes del problema, afirma que la raó rere la servitud voluntària és perquè és un afecte que esdevé una condició. Spinoza critica la visió generalitzada de molts autors anteriors que singularitzen l'ésser humà dins les regles naturals, com textualment diu l'autor "un imperi dins d'un imperi". Rebutja l'afecte com a un fet que sembla no natural —afectes que refusen les regles comunes de la naturalesa humana, tot i nascudes per lleis i condicions precises. Per tant, Olesti transmet la visió de Spinoza envers la interpretació de les lleis naturals aplicades a l'ésser humà com un sistema inclòs i integrat, argumentant l'existència d'una falta d'entesa com a procés natural intel·ligible.

El filòsof holandès enfronta els afectes naturals com a sentiments, a través dels pensaments anteriors que associaven el laberint dels sentiments com a fenomen inexplicable i antinatural, "com si els afectes fossin arbitraris, impossibles de regir", digué Josep Olesti. Per tal d'argumentar el pensament referent que els afectes no són una excepció de la naturalesa sinó un fet que es regeix per aquesta, Spinoza aporta el que va anomenar com a "3 afectes principals" i pels quals subordinaven els altres sentiments: l'alegria, la tristesa i el desig.

Josep Olesti aconsegueix definir de forma excepcional l'essència de cadascun dels tres principals subjectes, associant l'alegria com un increment de la mateixa potència i una millora de la nostra condició, la tristesa com la contraposició del concepte d'alegria —és a dir, l'empitjorament de la condició personal—, i el desig com "l'impuls que ens empeny a actuar per modificar la nostra condició". La resta de sensacions i sentiments són reajustaments i combinacions de qualsevol dels 3 afectes primaris de la naturalesa humana. Aquests afectes condicionants, explica el conferenciant, funcionen a través del nostre propi imaginari. Són, en essència, imaginacions i interpretacions sobre les causes o els fets reals, canviants a través de la perspectiva aplicada per l'individu. Aquest fonament aporta una relació economicoemocional que recorda al concepte capitalista d'Adam Smith, pel fet que es busca maximitzar benefici i minimitzar dolor, esdevenint així una via d'escapament del concepte de servitud voluntària.

Un altre concepte clau per tal d'entendre la crítica sobre el cercle de la servitud voluntària és l'aparició d'un afecte que existeix perquè resideix la sensació de tenir semblants a nosaltres. El punt d'aquests "afectes mimètics", com anomena el professor de filosofia, crea la sensació d'injustícia i enveja recollida per Spinoza al Tractat teologicopolític (V, G III, 73-74): "res no poden suportar menys els homes que obeir els seus iguals i ser governats per ells".

El punt tractat per Josep Olesti enfoca l'aparició de l'enveja com a sensació present derivada de l'imaginari de ser regit per un "igual". Explora la visió del governat envers la virtut del líder regnant, i l'impossibilitat de fer valdre les qualitats per algú a qui considerem semblant a nosaltres. Olesti afirma que "ningú no enveja la virtut d'un altre, tret de la d'un igual". Per tal de reforçar aquesta idea, esmenta el següent passatge de Spinoza:

"L'enveja és l'odi mateix, o sigui, una tristesa, és a dir, una afecció que coerceix la potència d'actuar o esforç de l'home. Però l'home no s'esforça a complir ni desitja de complir sinó allò que pot seguir-se de la seva naturalesa un cop donada; per tant, l'home no desitjarà vanar-se de cap potència d'actuar o (cosa que és el mateix) de cap virtut que sigui pròpia de la naturalesa d'un altre i aliena a la seva; en conseqüència, el seu desig no pot ser coercit. L'home no es pot entristir, pel fet de contemplar alguna virtut en un altre de dissemblant a ell, i, per consegüent, no podrà envejar-lo. Però sí a un seu igual, que se suposa de la mateixa naturalesa que ell."

Com a conseqüència a aquest mateix fet, el catedràtic anuncia l'aparició de la fluctuació de l'ànim, per efectes socials i per la pròpia economització d'aquest. L'estimació a un fet concret —derivat del pilar de l'alegria— pot ser potenciat a través de l'estimació aliena, però també pot provocar qüestionament si aquell fet concret és rebutjat o ignorat per algú altre. En el segon cas, la no estimació d'un tercer provoca dubte i desconcert en nosaltres. Per tal d'entendre la relació definida, Olesti menciona una cita d'Ovidi present a l'Ètica de Spinoza: "Els amants estimem, i alhora, temem / És de ferro, el qui estima allò que un altre abandona." Deleuze, a la seva tesi doctoral sobre Spinoza, desenvoluparà aquest concepte afirmant que "tendim a pensar que obtenir el que desitgem és difícil. El que és difícil és desitjar per nosaltres mateixos. El desig és creat per altres i nosaltres ens sumem."

La línia que es dibuixa derivat dels conceptes anteriorment esmentats estableix que l'estima al poder o al regnant es veu corrompuda per la condició de possibilitat d'enveja. Se'ns fa impossible valorar a algú semblant a nosaltres que ostenti un poder i privilegis que només un pot gaudir. No per causes polítiques o raonables, sinó perquè en el nostre imaginari és un igual, un individu al nivell de nosaltres, i per tant ens crea la pregunta: i per què no soc jo?

La resposta que Spinoza planteja de forma primerenca pel trencament de la servitud voluntària és a través de la singularitat. El concepte que ens introdueix Olesti revoca en la modificació interna de la imaginació, adaptant la figura del líder com a ésser singular, alliberant-nos de la semblança. En emetre tal efecte, ens descordem dels lligams que ens subjecten a l'enveja. Aquest fenomen, diu Spinoza, ha de ser bilateral i uniforme. El líder ha d'intentar convèncer al poble de la seva singularitat, així com els ciutadans han de suggirar-se per tal de poder adoptar aquesta eliminació de la semblança, amb l'objectiu de viure d'acord amb la diferenciació de poder. Tal acte és causa d'interès general, degut als clars beneficis de control i poder que exercirà el tirà com també la manca de patiment que suposarà pels civils. La servitud llavors es converteix en un succés adquirit i recíproc, acceptat i promulgat per la ciutadania que no vol enfrontar-se al fet de ser regnats, sinó que busquen alleugerar la sensació provocada per aquest fet polític.

Spinoza, disconforme amb l'opció exigent d'un canvi en l'imaginari individual i, per tant, una manipulació pròpia de la realitat latent, aporta una alternativa trencadora amb la finalitat d'abolir la servitud voluntària. Citant a Rousseau al Contracte Social, Josep Olesti defineix el model de Spinoza envers una societat democràtica i anti imperativa: "donant-nos a tots no ens donem a ningú". El filòsof holandès afirma que només treballant racionalment i de manera atenuada el discurs del tirà s'aconsegueix eliminar l'afecte encadenant de l'enveja. En altres paraules, el conferenciant afirma que la forma òptima d'extirpar l'òrgan del poder autòcrata és mitjançant l'acció de no obeir a cap igual.

La reflexió spinoziana del sentit de la servitud voluntària, relatada per la veu d'un gran expert de la filosofia moderna, dona lloc al qüestionament de la quotidianitat del fet posat en estudi. La societat es forma per petites autocràcies dins un sistema democràtic, i nosaltres som sovint participants de manera activa en la consecució de la preservació d'aquestes. En àmbits acadèmics, laborals, familiars o socials experimentem relacions de poder on adaptem la nostra imaginació individual per tal de trobar un sentit sobre el perquè del líder. És sobre aquest assumpte que el filòsof holandès ens anima a despertar la nostra consciència i batallar contra les acceptacions socials esteses en el model ciutadà, sobretot en els aspectes més fonamentals que han perdurat durant la transició al model democràtic. Finalment, Spinoza tracta d'esperonar al ciutadà i retornar-li la importància de la qual gaudeix en el model polític, formulant que les relacions de poder són indesitjadament bilaterals i, per tant, com a base social gaudim de l'oportunitat de rebutjar certes condicions injustes. La imposició és fruit de l'acceptació i la negació de revolta.

ISSN: 3081-3778