Roger Bartra i la Malenconia

Aquest 13 de maig de 2026 hem tingut el plaer d'assistir al seguit de conferències de Roger Bartra a la Universitat de Girona. Bartra, fill de catalans exiliats a Mèxic, és un antropòleg especialitzat en identitat mexicana i europea. Avui ens ha parlat d'un dels objectes centrals del seu estudi: la figura mítica de la melancolia com a element antropològic, concretament, el mite de la melancolia a Europa.

De la melancolia en Roger destaca que «es un tema que atraviesa prácticamente toda mi obra», tot afirmant que el seu interès pel concepte és purament intel·lectual: «no soy un melancólico», destaca, idea en la qual també insisteix a Mutaciones:

Un amigo, que intervino en la presentación de mis libros, afirmó allí que yo era un melancólico y que por ello escribía sobre esta enfermedad del alma. Quiero decir que mi amigo, Arnoldo Kraus, estaba equivocado, aunque era mi médico de cabecera.

(Bartra, R. 2023)

Per a Roger, el primer registre important del mite de la melancolia ve de la mà de la medicina hipocràtica —la mateixa que inspira la teoria dels temperaments—. Com bé sabeu, aquesta teoria proposa que existeixen quatre humors que causen els moviments de l'ànima; ara, com explica Bartra, la crema de qualsevol humor pot ser causa de la melancolia. Bartra explica que a través de traduccions àrabs la medicina hipocràtica arriba en llatí a l'Europa medieval, on serà clau en la concepció de la melancolia.

Bartra descriu Espanya com un exponent en el desenvolupament de la mística de la melancolia; hi destaquen Joan de la Creu, Santa Teresa i el mateix Quixot.

A la història de la filosofia —diu Bartra— hi ha hagut tres grans figures que tractaren la qüestió de la melancolia, «y dos de ellos la sufrieron», tot plegat ho explica a El duelo de los ángeles:

El primer d'ells és Immanuel Kant, que no va ser un home melancòlic. Kant, en conèixer un estrany pastor, s'interessarà per les malalties mentals, i li semblarà veure en la bogeria una crítica a la raó.

El segon és Max Weber, qui exposa la idea capitalista de la gestió de recursos materials com a forma d'ascensió divina com a una «jaula de hierro». Però això, explica Bartra, és segons Parsons; la imatge original era més semblant a la d'un «caparazón de hierro». D'ell diu el següent: «Él no vio el poder de la melancolía en el protestantismo».

El tercer és Walter Benjamin —aquest va ser un autèntic melancòlic, arribant a suïcidar-se—. Per a ell la melancolia estava profundament inscrita en la societat capitalista. Bartra en parla durament: «nació bajo el símbolo de saturno, vivió como un saturniano y su vida fue un camino hacia el suicidio».

Sigui com sigui, el que Bartra sí que té clar és que el mite de la malenconia ha perdurat inscrit a occident, tot adoptant formes diferents: «el equilibrio entre lo místico y la verdad, mito y ciencia, ha cambiado entre los siglos». Per a ell l'explicació la pot donar la psicologia conductista:

El sistema nervioso central de los humanos no es como el de los animales. El nuestro es el único incompleto. Por eso necesitamos elementos que nos hagan de muleta para poder sobrellevar nuestra existencia en el mundo.

(Bartra, R. cicle de conferències a la Universitat de Girona, 13 de maig de 2026)

Aquesta és la funció del mite. I aquesta funció «auxiliar» de la melancolia ha variat al llarg de la història. Al segle XII va servir de reprovació a l'amor cortès i l'erotisme passional —Bartra explica que La Celestina és un cas paradigmàtic d'aquest amor boig que, tot i que alegre, amaga una profunda melancolia—.

L'auxili que la llegenda melancòlica suposa per a la tristesa i la solitud és un que ha acompanyat sempre la figura. «La fue un instrumento para dar sentido a la enfermedad mental, [...] una forma de expresar la tristeza y la soledad»; «la melancolia conecta el microcosmos con el macrocosmos»; «la melancolía es una red que une a las personas tristes en soledad». Aquesta última és una paradoxa molt interessant, especialment adés que no sembla que ens sentim incòmodes amb cap de les premisses.

En acabat, la malenconia ha jugat un paper important en la societat capitalista d'avui fent d'accelerador de l'individualisme existencial propi de la modernitat. Penso que una imatge il·lustrativa d'això és la descripció que ell fa de l'Estranger de Camus: «Nada le importa. Sabe que ha llevado una vida absurda, pero esa es su verdad, tan auténtica como la muerte que lo espera.» La vida de l'individu que es preocupa de la seva existència individual pot ser una vida molt melancòlica.

Bibliografia

Bartra, R. (2004). El duelo de los ángeles. Editorial Pre-textos.

Bartra, R. (2023). Mutaciones. Debate.

Bartra, R. (2026). El oficio de ser extranjero. Anagrama.

ISSN: 3081-3778