Tradicionalisme futur

Si hi ha alguna afirmació filosòfica que ha transcendit el seu propi context és, sense dubte, la sentència 'Déu ha mort', de Nietzsche. Són nombrosos els autors que l'han tractat des de punts de vista ben diferents, però el més transgressor, per les seves conseqüències existenciàries, és l'espiritual, o metafísic. Aquesta idea, que implica la destrucció de l'horitzó, de la força que ens guiava a nosaltres i a les coses, ha tingut i té no només conseqüències metafísiques, sinó també físiques. Ara, la pol·linització té a veure amb la supervivència i "l'instint" de l'abella, i no és Déu reafirmant-se; la lleona que caça la gasela és ara supervivència i la llei de la cadena alimentària, i no és Déu proveint-se i mantenint l'ordre natural; el procés de creixement d'una pastanaga ja no és el fruit d'una voluntat divina, sinó que és "natural". Moralment, hem caigut en un relativisme, en què s'han igualat totes les cultures, precisament per no tenir un paràmetre que ens guiï a l'hora d'actuar i jutjar. Han caigut els pilars, els herois, els déus, l'idealisme més absolut en què el món s'autodescobria i nosaltres, els humans, érem el públic més privilegiat perquè aquesta força divina actuava a través de nosaltres. Tot això ha mort; va morir a començaments del segle passat, i encara vivim les conseqüències. Hem intentat trobar una altra força guiadora, com el capital, la tecnologia, certs règims polítics; però cap d'aquestes ha aconseguit guanyar la guerra metafísica dels ideals, perquè no són capaces de transcendir-nos.

Però aquest esdeveniment històric no és tan tràgic com sembla. Al llarg de l'existència humana hem tingut diverses decadències i ressorgiments. En termes orteguians, el temps es pot entendre seguint els següents esdeveniments metafísics: 1) sorgiment i esplendor d'un ideal que ens guia i determina; 2) plena assimilació d'aquest ideal, que passa a formar part de nosaltres mateixos i de com veiem el món; i 3) decadència d'aquest ideal i època de transició cap a un altre. La conclusió, doncs, és que sempre hem de seguir aquest ideal per tal de formar part del nostre període històric-espiritual. Aquest pensament, però, pot semblar o bé massa abstracte, o bé es pot interpretar com un determinisme, en el qual nosaltres no tenim res a dir i només podem obeir a les idees que s'imposen, "seguint" el procés històric que ens hagi tocat viure. Ara bé, si tornem a Nietzsche, i tenim en compte la resta de l'oració, veurem que diu 'Déu ha mort! Déu continua mort! I nosaltres l'hem matat!'. La clau aquí és que, com nosaltres l'hem matat, no ha entrat en decadència per si mateix. Una característica dels ideals és que no existeixen sense nosaltres. És, aleshores, responsabilitat nostra forçar l'esplendor d'un ideal fins que estem plenament fosos en ell i li puguem donar via lliure per guiar-nos. La història és tal perquè nosaltres existim; no hem de seguir la història, l'hem de modelar al nostre gust i cremar tot allò que ja ha mort, ja que l'hem matat nosaltres.

Hem de mirar el passat per burlar-nos d'ell, però sempre amb un objectiu metafísic a futur. És possible que el temps passat fos "millor", en un sentit de benestar, en què Déu ens guiava; o potser era encara millor l'època grega, en què la polis era una mena de déu i els ciutadans els seus fills. Tot i poder pensar-ho ―que, de fet, no podem, sinó que seria més aviat un esforç imaginatiu―, hem d'abraçar la mort del que és antic, abraçar la nostra decadència i ser causa de l'esdevenir d'un efecte que serà nostre.

ISSN: 3081-3778