L’enveja com a fenomen relacional i comparatiu

Si posem en relació diferents veus que han proposat posicions respecte el concepte de l’enveja com Aristòtil fins a Rawls, passant per autores de casa i contemporànies com Marina Porras, hi trobem una coincidència que em sembla especialment rellevant: pràcticament tots entenen l’enveja com un fenomen essencialment relacional i comparatiu. Cap d’ells en situa l’origen en l’objecte envejat, sinó sempre en la distància que el subjecte estableix entre allò que és i allò que voldria ser. Aquesta qüestió suscita parlar doncs, del realisme i de l’idealisme que envolten la nostra identitat personal.

Aquesta idea la formula amb especial contundència Marina Porras. Per a ella, l’enveja és un sentiment que neix del que no ens agrada de nosaltres mateixos i dels nostres propis complexos, no d’un dèficit real que ens imposi l’altre. Per això la descriu com un mirall constant: qui envegen no s’acaba de veure a si mateix, sinó que projecta la mirada cap enfora i «busca desviacions» en els altres.

Aquesta metàfora em sembla especialment útil perquè justifica una tesi inicial: si l’enveja fos realment sobre l’objecte envejat, l’anàlisi hauria de començar per aquell objecte; però Porras demostra que l’anàlisi ha de començar necessàriament pel subjecte, ja que és ell qui construeix la comparació. És per aquest motiu que Porras subratlla que la proximitat intensifica l’enveja —la família n’és l’exemple paradigmàtic—, perquè com més a prop tenim algú, més clarament el fem servir de mirall de nosaltres mateixos. D’aquesta premissa en deduïm una conseqüència metodològica que em sembla clau per entendre per què l’enveja resulta tan difícil de resoldre: si el problema no és l’altre sinó la relació que un mateix estableix amb si mateix, aleshores cap solució que passi per actuar sobre l’altre —igualar-se’l, superar-lo o fer-lo caure— no pot funcionar realment. Només queda la via de revisar la pròpia mirada.

A partir d’aquí, però, distingim dues posicions clarament diferenciades entre els autors, segons si admeten algun marge de redempció dins l’enveja o si la consideren, per definició, un mal sense sortida. Així doncs, podem dir que respecte l’enveja, tenim autors optimistes o pessimistes.

En el primer grup hi trobariem Aristòtil, que a la Retòrica distingeix l’enveja pròpiament dita (phthonos) del zelos, l’emulació. Aquesta distinció no és merament terminològica, sinó que respon a un criteri moral precís: l’enveja busca la caiguda de l’altre, mentre que l’emulació busca l’ascens propi sense desitjar cap mal a ningú. Justifico la inclusió d’Aristòtil en aquest grup perquè, per a ell, el que distingeix les dues passions no és el punt de partida —en totes dues hi ha comparació i insatisfacció— sinó l’orientació de l’acció que se’n deriva; això és precisament el que permet que una comparació dolorosa es reconverteixi en motor de millora sense deixar de ser, en origen, la mateixa experiència. Pineda, per exemple, recupera exactament aquesta lògica quan parla d’«enveja benigna», entesa com un impuls capaç d’orientar-nos cap a allò que volem arribar a ser.

En el segon grup hi situo Porras, Kant i Spinoza, que no admeten aquesta bifurcació. Porras ho argumenta explícitament: sosté que l’enveja «no hi ha cap marge per veure-hi res de positiu», perquè, a diferència d’altres emocions negatives, és insaciable per naturalesa —la defineix com «un pou sense fons»— i no s’esgota mai amb la satisfacció d’un desig concret. Per això, quan reconeix que hi ha alguna cosa profitosa en voler assolir allò que un altre té, prefereix no anomenar-ho enveja, sinó desplaçar-ho conceptualment cap a l’admiració. Aquest gest és significatiu: Porras no nega que hi hagi una versió constructiva de la comparació, sinó que li nega el nom d’enveja, cosa que reforça la meva conclusió que, per a aquest grup d’autors, la redempció només és possible quan el fenomen deixa de ser, per definició, enveja.

Rawls, tot i pertànyer a una tradició molt distinta —la filosofia política, no l’ètica de les passions—, arriba a una conclusió estructuralment semblant, i per això el situem també en aquest segon grup, encara que amb matisos. A Una teoria de la justícia, argumenta que l’enveja no pot formar part del raonament amb què les persones, situades darrere el «vel d’ignorància», han de triar els principis de justícia que regiran la societat. El seu argument és que un raonament guiat per l’enveja portaria a rebutjar arranjaments socials racionalment avantatjosos només perquè beneficien més algú altre, i això faria impossible arribar a acords estables. La solució de Rawls, doncs, no és transformar l’enveja en una altra cosa —com fa Aristòtil amb l’emulació—, sinó eliminar-la directament de les condicions de partida del raonament just. Aquest matís justifica per què el situo prop de Porras, Kant i Spinoza: per a tots ells, l’enveja no es purifica ni es redimeix des de dins; només es neutralitza (Rawls) o es transcendeix deixant de ser el que era (Porras).

La conclusió a què arribem, doncs, és que la diferència real entre els dos grups no és si l’enveja pot tenir efectes positius, sinó si aquests efectes positius poden seguir anomenant-se enveja. Per a Aristòtil i Pineda, sí, perquè hi ha un continu entre la comparació dolorosa i la comparació productiva. Per a Porras, Kant, Spinoza i Rawls, no: en el moment en què la comparació esdevé constructiva o gestionable racionalment, ja ha deixat de ser, pròpiament, enveja.

L’enveja en la societat contemporània

Si traslladem tot aquest marc teòric a la nostra realitat més immediata, ens adonem que l’enveja no és un fenomen residual del passat, sinó que troba en la societat actual unes condicions especialment fèrtils per créixer. Convivim en un context d’exposició constant —a través de les xarxes socials, però també de la comparació escolar, laboral i familiar— que multiplica exactament allò que Porras identificava com el motor de l’enveja: la proximitat. Com més a prop tenim la vida dels altres, més forta es torna la pulsió envejosa, i avui vivim més a prop que mai de vides que, fins fa poc, ens haurien resultat del tot alienes.

Quan parlem d’això que es diu que les noies s’envegen més entre elles, no podem obviar que això respon, en bona part, a mecanismes socials i no a cap tret essencial. Si seguim Rousseau, l’enveja apareix quan el valor propi es mesura pels ulls dels altres —l’amour-propre— i no per una estimació interna de si mateixes —l’amour de soi. En la mesura que la societat ha construït, històricament, una part important del valor femení al voltant de l’aparença, la comparació social i l’aprovació externa, no ens hauria d’estranyar que l’enveja s’expressi amb més freqüència, o de manera més visible, en aquest terreny concret. Les xarxes socials, plenes de cossos i vides aparentment perfectes, intensifiquen aquesta comparació i afecten la salut mental de qui hi és exposat de manera sistemàtica. No és, doncs, que les noies siguin «més envejoses» per naturalesa, sinó que es troben sotmeses a un règim de comparació més exigent i més constant.

D’altra banda, si parlem d’etapes de la vida, quan observem que els infants ja mostren comportaments envejosos a l’escola, hi reconeixem un fenomen que els filòsofs situen precisament en l’origen de l’enveja: la comparació directa amb l’igual. Aristòtil ja assenyalava que envegem sobretot allò que té algú semblant a nosaltres —del nostre mateix nivell, del nostre mateix grup—, i l’escola n’és l’espai per excel·lència, perquè hi convivim constantment amb els nostres iguals en un marc on les diferències (notes, popularitat, objectes, aparença) es fan visibles cada dia. Si a això hi afegim que els infants encara no disposen de les eines per gestionar aquesta comparació ni per relativitzar-la, entenem per què l’enveja hi apareix de manera tan directa i tan poc filtrada: encara no han après a convertir-la en emulació, en la línia que proposava Pineda.

Finalment, quan ens preguntem per què continuem sentint enveja com a adults, la resposta que ens ofereix aquest recorregut filosòfic és clara: perquè, tal com deia Porras, es tracta d’un «pou sense fons». No hi ha una etapa vital en què deixem de comparar-nos, perquè sempre trobarem algú que ha assolit allò que nosaltres encara no tenim. La diferència, potser, és que com a adults disposem de més eines —si les hem desenvolupat— per reconduir aquesta comparació cap a l’admiració o l’emulació, tal com proposaven Aristòtil i Pineda. Però si no hem fet aquest treball intern, l’enveja es manté intacta, perquè, tendeix a créixer especialment en qui té poca confiança en si mateix, i alhora li’n va minant encara més l’autoestima: un cercle que no es tanca sol, sinó que exigeix, en cada etapa de la vida, tornar a revisar la nostra pròpia relació amb nosaltres mateixos.

ISSN: 3081-3778