El mite d'Aitor

Segons Bhaba, els mites componen una narració compartida sobre o bé un origen, una continuïtat i/o una identitat d'una nació o comunitat humana. A aquestes, els hi proporciona una sensació que la seva comunitat ha existit de forma immemorial i que comparteixen una essència construïda pel paisatge, la història, la llengua, etc. Malauradament, com sabem des dels estudis sobre les nacions i els nacionalismes, això és erroni i comprenem aquestes narracions com a construïdes per una causa major, la de la identitat regional i/o nacional. Per altra banda, sabem de l'agència individual, i que tot i el bon relat nacionalista, hi ha gent que ho accepta i ho reivindica i altres que no.

El cas del mite d'Aitor, n'és un més. Segons la llegenda romàntica del segle XIX (formulada per Agosti Xaho el 1845, i espargida posteriorment per Navarro Villoslada i Sabino Arana), aquest personatge seria l'avantpassat comú de tots els bascos. Ell, un patriarca que hauria arribat de «l'est» amb els seus fills, hauria assentat el seu poble en les terres actuals d'Euskal Herria. Era, a més, en algunes versions, el mite d'origen de tota la península Ibèrica, i, en altres, l'origen de la llengua, els costums i les lleis, com també de les set províncies basques, repartides entre els seus set fills. Ara bé, cal dir que aquest mite sorgí en gran part per contrarestar-ne un més antic i castellà: el mite d'origen d'Espanya per part de Tubal, net de Noè. Aquest, idèntic al relat del basc, ha tingut el mateix ús i funcions pel nacionalisme espanyol, tot i no ser gaire reclamat i reivindicat actualment.

Dintre de la classificació dels mites, aquest és d'origen. Ho és per tres raons: a) La primera és d'explicació d'un origen comú: Aitor funciona com un pare únic de tots els bascos, que reforça la idea d'una genealogia compartida; b) La segona, és el vincle entre el territori i nació com a factor immemorial, en el qual Aitor assenta les limitacions, el qual és fenomen d'irredemptisme i nacionalisme al País Basc; c) I, tercer, té una funció normativa, però totalment simbòlica. Aquest mite, doncs, encarna els valors d'antiguitat, puresa, llibertat i independència que tant anhelen els independentistes i nacionalistes bascos, representant Aitor com «l'autèntic» ésser basc.

La narrativa que s'empra és la típica de l'etnogènesi romàntica del XIX. Per començar, s'utilitza la retòrica d'un poble antic i diferenciat, amb un rerefons de «poble elegit». Aquest element, compartit amb altres com la creació d'una llengua i una població, crea un territori que no s'adequa a les fronteres ni actuals ni de quan es va crear el relat. Com a conseqüència, crea una «unitat sobre fronteres» i un pensament d'Euskal Herria com un conjunt. En síntesi, aquest és un relat d'origen, missió i excepcionalitat: un poble molt antic, diferent, moralment superior i amb una continuïtat bíblica inamovible. És a dir, i en conclusió, legitima amb antiguitat, moralitat, culturalment, territorialment i amb simbolisme, el dret del País Basc a ser nació i reivindicar-se com a tal.

Bibliografia i webgrafia

Alvaroanula.com. (2019). «La leyenda de Aitor, el Noé de los vascos». alvaroanula.com/2019/05/21/la-leyenda-de-aitor-el-noe-de-los-vascos

Auñamendi Eusko Entziklopedia. (s. d.). «Aitor». aunamendi.eusko-ikaskuntza.eus/es/aitor/ar-18710

Bhabha, H. (2000). «Narrando la nación», a Fernández Bravo, À. La invención de la nación. Lecturas de la identidad de Herder a Homi Bhabha, pp. 211-219.

El Confidencial. (2025, 24 de septiembre). «El popular nombre vasco de niño que alude a un patriarca y es muy conocido en toda España». elconfidencial.com

Lurkaia. (s. d.). «Aitor: El Patriarca Legendario Vasco – Leyendas». lurkaia.com/leyenda-aitor

Sociedad Civil Navarra. (2017, 5 de marzo). «Joseph-Augustin Chaho, el inventor de Aitor y el Basajaun». sociedadcivilnavarra.org

ISSN: 3081-3778