Reflexió sobre l'ansietat i la modernitat

S'amaga darrere l'estudiat somriure del teu banquer, darrere els moviments mecànics de la caixera, de la infermera que revisa una vegada i una altra la medicació del pacient, del professor que demana silenci a classe, és darrere el polític mentre t'ignora i el psicòleg quan t'escolta. S'introdueix lentament a l'organisme de la teva filla que no parla gaire, o del nebot que no surt mai de la seva habitació i que sembla cada cop més absent. Ignores que existeix fins que un dia es manifesta en forma de plor terrible enmig del sopar, en un pla cancel·lat, en un 'estic cansat' que mai acaba.

La pateixen els teus fills i culpes la tecnologia, però també en tens tu, pare, que no recordes l'últim cop que vas dormir més de cinc hores, i tu, mare, que ho amagues dins una voràgine d'activitats que t'impedeixen mirar el buit.

Començà essent només preocupació. En teníem per instint de supervivència, per intel·ligència, fins i tot, però aviat evolucionà a un estat d'alerta permanent i ineludible. L'escoltes cada cop més alt en el teu cap, li concedeixes el teu espai mental per a evitar-ne el fred contacte i a poc a poc t'arracona dins teu fins a fer-te fora del teu cos, arrabassar-te'l i convertir-te en un actor de tu mateix, un impostor.

Algú per fi hi dona nom: ansietat. De cop la reconeixes en molts dels que t'envolten; companys de feina, familiars, personatges públics. N'hi escoltes a les notícies, a les pel·lícules i a la ràdio. Aviat apareixen experts que donen consells sobre com suportar-la. El món ara ha posat la mirada en el teu problema, però un dubte et pesa, per què persones amb contextos tan diferents la pateixen? És culpa de la precarietat de les condicions materials, de la tecnologia, o potser es tracta d'una qüestió moral, una malaltia de l'ànima? Hi ha una causa que justifiqui que un percentatge cada cop major de la població noti els mateixos símptomes?

La majoria d'autors que han mirat de resoldre aquesta pregunta han donat un nom al problema. Gilles Lipovetsky parlà de la res publica, Bauman de la modernitat líquida, Lyotard de la postmodernitat, Byung Chun-Han de la Sociedad del Cansancio.

Amb tal d'entendre el que uneix totes aquestes teories farem un viatge per tres conceptes que desencadenen la tempesta perfecta: el temps, la memòria, la identitat i la veritat.

El temps

L'ansietat es defineix com «un mecanisme de defensa natural de l'organisme davant estímuls externs o interns que es perceben com a amenaçadors o perillosos per l'individu, i s'acompanya d'un sentiment desagradable o de símptomes somàtics de tensió». En totes les seves manifestacions apareix preocupació pel futur. L'ansietat és, per tant, un trastorn de la percepció del temps, la impossibilitat de representar la vida d'un en un eix temporal. Si ens allunyem del punt de vista clínic i entenem el problema com una alteració en la nostra manera de percebre el temps, immediatament veiem com la velocitat i la immediatesa han alterat la nostra realitat.

Qui viu de pressa pot viure el doble i acumular més experiències. Davant l'absurd o l'angoixa el que queda és viure intensament el present. Lipovetsky diu «viure en el present, només en el present i no en funció del passat i del futur, provoca una "pèrdua del sentit de la continuïtat històrica"». Les conseqüències d'aquesta pèrdua, segons Byung Chul-Han, no es fan esperar: «El temps, sense cap pilar ni centre de gravetat sobre el qual sostenir-se, es precipita, transcorre imparable, es converteix en una duració buida. En ella ni l'abans ni el després són rellevants».

Sota l'imperatiu de carpe diem, el temps ja no desplega cap força ordenadora. «El temps de vida ja no s'estructura en talls, finals, llindars ni transicions. La gent envelleix sense fer-se gran i s'afanya, més aviat, d'un present a un altre. Mai s'arriba a la tranquil·litat, és a dir, a un final.» (El aroma del tiempo, 2015)

Sense un fil que connecti tots aquests presents i experiències de forma que construeixin una història, només queden emocions atomitzades que orbiten en el no-res. Sense reconeixement del passat no hi ha futur possible: «Alhora que posa el futur entre parèntesis, el sistema procedeix a la "devaluació del passat", per la seva avidesa d'abandonar les tradicions i territorialitats arcaiques i instituir una societat sense ancoratges ni opacitats; amb aquesta indiferència envers el temps històric emergeix el "narcisisme col·lectiu"».

Aquesta successió d'estímuls sense ordre porta a la saturació i dissociació de la realitat. Fins i tot, en casos extrems, a la pèrdua de memòria.

La memòria

En un debat sobre l'ansietat, una usuària de Twitter comenta: «No recordo ciutats que he visitat, oblido un llibre quan l'acabo i no recordo a molta gent que ha passat per la meva vida.» I un altre afegeix: «Tots els records que tinc són com si me'ls haguessin explicat. Sento que no visc les coses al cent per cent. Sempre intento anticipar-me a tot. I quan intento recordar les coses, les penso com si ja les hagués viscut».

El psicòleg estatunidenc Daniel Schacter va escriure a The seven signs of Memory «la distracció i la sobrecàrrega d'informació interrompen la codificació dels records, de manera que els fragments d'experiència no arriben a consolidar-se a la memòria a llarg termini».

És evident que ni hi ha memòria sense narració, ni identitat sense memòria. La forma en què estructurem els nostres records afecta directament la construcció de la identitat. «L'excés d'estímuls [...] impedeix la formació d'una narrativa estable del jo.» (La sociedad del Cansancio, 2010)

La vida està construïda sobre bases profundament narratives. Alessandro Portelli, historiador de la memòria oral, argumenta que «la memòria no és un dipòsit passiu de fets, sinó que és un procés actiu de creació de significats a través del relat». Creem històries, però també som creats per elles. La capacitat de narrar és una facultat que tot ésser humà posseeix per a interpretar la seva pròpia vida. Sense una història, els estímuls s'acumulen a la ment sense que siguem capaços d'organitzar-los.

Assistim, doncs, a un altre fenomen crític conseqüència de la distorsió del temps i de la memòria: la incapacitat de narrar. Lola Mondèjar, en un assaig titulat Sin relato, enfronta aquesta qüestió:

De totes les transformacions que pateix [l'individu postmodern], una de les més rellevants és la seva pèrdua de narrativitat, la dificultat cada cop més aguditzada per a explicar-se a si mateix i elaborar un relat [...]. En el capitalisme de l'atenció, on està [el ciutadà] sempre envoltat d'estímuls, el ciutadà sembla avesat a convertir-se en un jo mínim, sense a penes autoconsciència i, paradoxalment, desatent, incapaç de conversar, de fregar-se, de comprendre a l'altre.

La vida explicada de forma fotogràfica, és a dir, a través de xarxes socials, resulta pornogràfica per a la memòria. La informació percebuda és tanta que la psique esdevé incapaç de processar-la. Davant l'excés d'informació, diu Byung Chun-Han a La Crisis de la Narración:

Qui vol narrar o recordar ha de poder oblidar o ometre moltes coses. La societat de la transparència significa el final de la narració i del record [...]. És la narració allò que eleva la vida per sobre de la simple facticitat, per sobre de la seva nuesa. Narrar consisteix a fer que el transcurs del temps tingui sentit, consisteix a donar al temps un principi i un final.

La identitat

La crisi de la narració també té a veure amb el que Jean-François Lyotard va enunciar a La Condición Posmoderna: la fi dels metarelats. La idea que la humanitat, a través del coneixement i la ciència, assoliria un futur de pau i prosperitat es va esfondrar després de la Segona Guerra Mundial. «Escriure poesia després d'Auswitz és un acte de barbàrie», va dir Theodor W. Adorno. L'últim intent de religió secular, el comunisme, va quedar obsolet després de la caiguda de l'URSS i el fin de la história de Francis Fukuyama. Després d'això va néixer una nova societat, que Lyotard designà com a postmoderna. En ella, qualsevol ideologia amb propòsits civilitzatoris va passar a estar sota l'ull de la sospita i el poder organitzador de la veritat es va convertir en violència. Foucault va llançar la primera pedra contra les estructures que sostenien el pensament, Derridà i el desconstructivisme van desmuntar el que quedava: el món era una combinació d'oposicions binàries (home-dona, seny i rauxa) que sempre deixaven una de les parts en la marginalitat. L'home postmodern tenia l'obligació de qüestionar una per una les estructures de poder heretades, cultivant la sospita sobre qualsevol aspecte de la seva vida. «El subjecte és [...] el resultat de múltiple relacions de poder i saber que el constitueixen» (El Sujeto y el Poder, 1982).

El relat civilitzatori ja no podia ser construït a nivell col·lectiu, sinó que devia revisar-se i desconstruir-se a nivell individual. El gir envers l'individu portà amb si més llibertat, però també un nou culte a l'ego. Gilles Lipovetsky va relacionar la proliferació de l'individualisme amb la 'democratització de les malalties mentals'.

«La generalització de la depressió no s'ha d'atribuir a les complicacions psicològiques de cadascú o a les "dificultats" de la vida actual sinó a l'abandonament de la res pública, que netejà el terreny fins al sorgiment de l'individu pur» (La era del Vacío, 1984).

Els relats públics col·lectius, com la lluita de classes, s'han diluït en les lluites entre col·lectius. «El gran invent de la diversitat és convertir la nostra individualitat en aparent lluita política, activisme social i mobilització. La bandera deixa de ser col·lectiva per a ser expressió de diversitat, diversitat fins al límit, és a dir, individualitat.» (La Trampa de la Diversidad, 2018).

La identitat col·lectiva és substituïda progressivament per un 'conflicte intern del jo'. El problema ja no és social sinó personal. Les lluites per l'alliberament han quedat circumscrites a col·lectius i minories que no ofereixen resposta per al conjunt de la societat, ni un ordre comú sobre el qual construir. Aquest tipus de 'microrelats' no tenen propòsit civilitzatori, adés que «tot document de civilització és també de barbàrie» segons Walter Benjamin. Davant la violència que exerceix el pensament establert hegemònicament, l'alternativa és traslladar el focus, d'allò material a allò simbòlic.

«Arribaren a Espanya les guerres culturals… El problema no era quelcom econòmic ni laboral, es trobava en camps merament simbòlics… Creaven polèmica.»

Com diu Daniel Bernabé, es va centrar el conflicte en allò purament simbòlic «per a afirmar la nostra personalitat aïllada» sense canviar res realment. L'autor de La Trampa de la Diversidad continua dient: «La diversitat crea un entorn respectuós amb les nostres diferències [... però] ja no es busca un gran relat que uneixi a totes aquestes persones en un objectiu comú. S'exageren les nostres especificitats amb tal de saturar l'angoixa d'un present sense identitat de classe.».

Tot i produir certa llibertat, la desconstrucció de tot coneixement previ porta a un altre tipus d'angoixa. L'ésser humà, sense una identitat assignada prèviament segons gènere o cultura, ha de 'construir-se' i responsabilitzar-se de les seves actituds per poder formar part d'aquella societat d'individus. En lloc d'una comunitat, existeix un subjecte al qual se li demana trobar el seu propi camí, escriure la seva pròpia història, vigilar les seves actituds i ser el seu propi guardià.

«A causa de la falta d'orientació externa, perquè no hi ha ancoratges narratius en l'ésser, ha de sortir d'un mateix la força per a fer estret el lapse entre naixement i mort, i convertir-lo en una unitat viva que penetri i inclogui tots els esdeveniments i tots els fets» (La Crisis de la Narración, 2012). O com va dir Alain Ehrenberg a La Fatiga de ser uno Mismo (1998): «La depressió s'ha convertit en la malaltia característica d'una societat en la qual cadascú ha de ser autònom, responsable, i l'empresari de la seva pròpia vida.».

Aquest sobreesforç que ha de realitzar l'individu per a construir la seva pròpia identitat sense l''orientació externa' d'un metarelat, sumat a l'estat d'hipervigilància psicològic al que se sotmet per no ser expulsat de la societat, porten a un estat d'angoixa permanent. En un ambient tan insegur, el subjecte troba com a única sortida la hiperinflació de l'ego, és a dir, omplir el buit que deixa la comunitat amb un 'jo desmesurat' que tapi qualsevol vulnerabilitat. Aquest excés també s'atrofia i porta inevitablement a un únic final: la paranoia.

La veritat

Si el món no està escrit, sí, ni la història ni l'autoritat, existeixen sota l'ancoratge d'un relat civilitzatori, llavors el meu esforç per explicar el món té la mateixa validesa que tot el coneixement acumulat durant segles, que podria ser fals.

El que començà com un dubte raonable va acabar esdevenint una sospita paranoica. Quan Nietzsche va anunciar la mort de Déu, paradoxalment va matar la ciència. «No existeix la veritat, no hi ha fets, només interpretacions».

En aquest context de paranoia, el terraplanisme no sembla impropi d'una societat racional, sinó el resultat més pur de l'hermenèutica il·limitada postmoderna. El subjecte és ara un übermensch en miniatura. És ell l'encarregat d'estructurar la seva vida, de sospitar, qüestionar i exercir contínuament d'intèrpret davant el món. Aquest poder el sedueix, però també el converteix en l'últim responsable de les moltes catàstrofes que assolen la societat: canvi climàtic, consumisme, esgotament de recursos, imperialisme. La seva conducta és política, els seus pensaments són polítics i, així, l'individu carrega amb la responsabilitat de tot l'univers sobre les seves espatlles.

«La modernitat líquida es caracteritza per una precarietat que no ofereix a l'individu bases sòlides per construir la seva identitat, generant inseguretat i ansietat permanents.» (Bauman, 2003)

La falta de relats i estructures que alleugereixin el treball de la psique fa que aquest se sobrecarregui fins a la malaltia. El resultat no pot ser altre que ansietat, depressió o paranoia.

En l'actualitat la globalització, el treball remot i el turisme massiu han reconfigurat la forma en la qual els metarelats interactuen entre si. Per mantenir la convivència entre religions, races i cultures en aquesta nova realitat multicultural, el filòsof Gianni Vattimo proposà una solució que va sorgir en paral·lel a les idees de Lyotard i Derridà, ja mencionats. Davant el pensament fort, que constituïa grans relats, veritats universals i estructures permanents, Vattimo proposà el pensament dèbil, una renúncia als grans relats que permetria que cap de les races, religions o comunitats mantinguessin una hegemonia opressiva sobre les altres.

Pensar dèbil [...] estableix els fonaments d'un congrés democràtic, generant una ètica de la tolerància oberta a la diversitat perquè ha renunciat a la pretensió de posseir una veritat que imposar als altres. En acceptar la dissolució de la metafísica, de les certeses i dels valors absoluts, estem més disponibles, oberts a l'altre i sense tanta angoixa, perquè la veritat no només està en un indret immòbil en el temps, sinó plural. Hi ha rastres de veritat a tot arreu, en tots els pobles i en totes les èpoques.

No obstant això, volent evitar un conflicte entre pobles, el pensament dèbil causa, paradoxalment, un problema deontològic, és a dir, una crisi del concepte de veritat.

Si per a coexistir sense violència l'única solució és relativitzar les certeses fonamentals dels grans metarelats civilitzatoris, aleshores el mateix valor de veritat es perd i s'estandarditza. A El fin de la Modernidad, Vattimo enuncia la seva visió del futur: «El debilitament de les estructures fortes de la veritat i de l'autoritat és el destí d'Occident en l'era de la comunicació generalitzada.».

Arribem doncs a la conclusió inevitable: «La postveritat sorgeix d'una llarga erosió de l'autoritat de la veritat objectiva, erosionada tant per la política com per alguns corrents intel·lectuals» (Post-truth, 2018).

Si el subjecte postmodern occidental ja brega amb crisis climàtiques, problemes d'habitatge, absència d'un relat comú i un no-temps accelerat per les xarxes socials, la fràgil identitat que sempre està en procés de vigilància i desconstrucció és incapaç de fer front al repte de conviure amb altres cultures sense col·lapsar.

Conclusió

Queda clar que la supervivència de l'ésser humà i de la seva identitat impliquen reconstruir un temps, una memòria i una veritat col·lectiva. El subjecte, enganyat i defraudat per les promeses de la modernitat, buscarà descansar en l'autoritarisme i el fonamentalisme religiós. Corre pressa plantejar alternatives que inverteixin aquesta tendència, que posin esforç en reconstruir bases comunes i alliberar a l'ego de la sobrecàrrega existencial, perquè altrament només quedarà la destrucció de l'altre. Les malalties mentals i la inestabilitat continuaran escalant fins a sobrepassar els límits del tolerable i doncs, tal com la història indica, l'odi i la radicalització es presentaran com l'única sortida.

Que aquest petit assaig serveixi per desentumir la memòria, desempallegar-se de la paràlisi existencial i elaborar alternatives per a un futur més humà.

Bibliografia

Benjamin W. (2021). Tesis sobre el concepto de historia y otros ensayos sobre historia y política. Alianza Editorial.

Bernabé, D. (2018). La trampa de la diversidad: cómo el neoliberalismo fragmentó la identidad de la clase trabajadora. Ediciones Akal.

Cisneros, J. L. (2018). La sociedad del cansancio de Byung-Chul Han. Actores y autores. Microsicología de la cultura y la educación.

Ehrenberg, A., & Paredes, R. C. (2000). La fatiga de ser uno mismo: depresión y sociedad. Nueva visión.

Foucault, Michel (1982). The Subject and Power.

Friedrich. N. (1887). Moments póstums La voluntad de poder. EDAF.

Fukuyama, F. (1990). ¿El fin de la historia? Claves de razón práctica.

Gianni V. (1986). El fin de la modernidad: Nihilismo y hermenéutica en la cultura posmoderna. Editorial Gedisa.

Han, B. C. (2015). El aroma del tiempo: un ensayo filosófico sobre el arte de demorarse. Herder editorial.

Han, B. C. (2023). La crisis de la narración. Herder Editorial.

Lipovetsky. G. (1986). La era del vacío: ensayos sobre el individualismo contemporáneo.

Lyotard, J. F. (1987). La condición posmoderna: informe sobre el saber.

McIntyre, L. (2018). Post-truth. MIT Press.

Schacter, D. L. (2002). The seven sins of memory: How the mind forgets and remembers. HMH.

Theodor W. Adorno. (1949). Kulturkritik und Gesellschaft. Editorial Anagrama.

Zygmunt B. (2003). Modernidad líquida. Fondo de Cultura Económica.

ISSN: 3081-3778