Mare, soc un hipersticiós

M'agrada pensar hipersticiosament sobre el futur, el passat i el present; sempre que pateixo ―o gaudeixo― un canvi en la meva vida, ho puc explicar mitjançant un deliri categòric. He arribat al punt en què aquests deliris ni tan sols em semblen deliris, sinó que em semblen evidències que rebo passivament, i mitjançant les quals Déu m'ha donat la capacitat de donar explicació a qualsevol esdeveniment existencial. De vegades, succeeix que el meu deliri no s'ha complert, i és quan m'adono que ha estat, efectivament, un deliri. Però aquest breu moment de lucidesa desapareix a l'instant, quan, sobtadament, se m'apareix la resposta al meu error. I així porto des que tinc ús de raó o, millor dit, de memòria. Sí que és cert que he patit episodis maníacs que han perdurat durant mesos, precisament perquè la meva vida no ha encaixat amb la imatge que m'havia creat a la meva ment, però, com he dit, aquests episodis s'esfumen en el moment en què m'invento involuntàriament una altra raó de ser.

Per tal que s'entenguin aquests desvaris personals, el que puc oferir és la definició que va donar Nick Land, el pare dels bojos ultrarracionalistes: «les ficcions que es tornen realitat» (Land, N. Citació de memòria i probablement incorrecta, sense pàgina). Aquesta afirmació, tot i que pugui semblar una reflexió postmoderna, amaga un rerefons existencial més interessant del que pot semblar a primera instància. Primer de tot, la 'ficció', si agafem la definició genèrica, és la simulació de la realitat, com succeeix, per exemple, en una novel·la. Tant la història que s'està narrant, com els personatges i l'ambient en què esdevé tota la història són "falsos", però imiten la realitat fins al punt que es pot pensar que podria ser real. Ara bé, si aquesta ficció resulta que es torna realitat, aleshores deixa de ser ficció i passa a ser quotidià. I per poder explicar-me, cal destacar els axiomes personals que segueixo a l'hora de relacionar-me amb el món: 1) no pots fugir de tu mateix; 2) ets només allò que mostres al món; 3) tot allò que reps passivament està pensat per ser acumulat i utilitzat a favor teu; 4) si tot l'anterior és veritat o mentida és irrellevant.

Per tant, la idea no és pas autodeterminar-se, sinó fingir estar autodeterminat per un fi indeterminat. Com que no pots fugir de tu mateix, és a dir, com que sempre ets tu mateix, aleshores tot el que facis serà una mostra de la teva essència. No hi ha tal cosa com un "ego transcendent", ni es pot fer una "introspecció en un mateix", sinó que sempre som nosaltres mateixos. Però pot arribar a ser frustrant ser conscient d'estar totalment buit i que som només accions. I precisament d'aquesta frustració sorgeix el deliri categòric, un deliri autoimposat que es dedica a reafirmar la teva existència. Per tal d'assolir aquest estat d'extrema lucidesa delirant, has de forçar aquests deliris de tal manera que, encara que no te'ls creguis, els obeeixis com si es tractessin de màximes o axiomes. Arribarà un moment, potser llunyà, o potser proper, en què no et caldrà forçar-te, sinó que et sortirà sol; aquests deliris categòrics es trobaran plenament integrats en la teva psique i sempre pensaràs d'aquesta manera. Existeix, però, un risc: com sé que no m'estic tornant boig? I la resposta és bastant simple: si t'ho planteges, és que no delires prou. Has de sotmetre't a la teva voluntat i viure als llimbs entre la il·luminació divina i la bogeria extrema, i només aleshores assoliràs aquest ultrarracionalisme delirós.

Llavors, i només llavors, podràs viure d'acord amb els teus desitjos, ja que, en cas que no es compleixin, voldrà dir que realment no els desitjaves, i que realment desitjaves una altra cosa que ara sí que pots assolir. I així successivament. Que tens una crisi existencial? És que l'havies de tenir perquè del contrari no t'haguessis adonat d'una cosa que t'ha tornat a donar les ganes de viure. Se't va escapar la mà en una festa, fent-li un cop de puny a un noi, i t'han expulsat d'una discoteca? És que havia de passar, ja que t'has adonat que aquella discoteca l'odiaves i el teu subconscient (?) ha buscat la manera per tal que no tornis mai. I així successivament, i un altre exemple, i així successivament, i un altre exemple, i així successivament.

ISSN: 3081-3778