L'amenaça d'un temps sense promeses

El temps de la promesa

Marina Garcés

Anagrama

Text de Joel Rodríguez Orth

«Recordes la darrera promesa que has fet o que t'han fet?» (Garcés, 2023, p. 9). Aquesta és la primera pregunta que ens fa Marina Garcés, filòsofa, assagista i professora de la UOC, al seu assaig El temps de la promesa, publicat l'any 2023. Amb aquesta pregunta ens avança el contingut del llibre i ens convida a reflexionar sobre el lloc que ocupen les promeses en la nostra vida quotidiana. Garcés investiga com afecten les promeses a la societat i si poden servir com a eina per confeccionar un futur millor.

Aquesta investigació sorgeix quan el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) li demana a Marina Garcés que exposi qüestions de motivació envers el futur per a joves estudiants de l'ESO durant el Biennal de Pensament de Barcelona de 2022. Garcés, decidida a no repetir-se en un discurs altament tractat en un context de crisi constant, intenta trobar una forma d'apropar el futur al present per encoratjar als joves a actuar, encaminar el seu futur i evitar que se sentin amenaçats per ell. Troba que les promeses poden ser l'eina desconeguda que pot donar solució a aquest problema.

Al llarg de l'assaig, i de forma progressiva, l'autora defineix característiques de la promesa i la situa a la nostra quotidianitat fent servir quatre relacions: «la relació [de la promesa] amb un mateix i amb els altres, la relació amb el poder, la relació amb el temps, i la relació amb el possible» (Garcés, 2023, p. 84). Fent ús de la investigació d'altres autors, construeix una anàlisi detallada de la promesa i els seus usos. En primer lloc, mostra el poder de la promesa en la nostra societat: com pot ser emprada per sotmetre a les persones fins al punt de generar desconfiança envers el compromís. Finalment, explica com la promesa pot transformar la nostra relació amb el futur i ofereix una visió optimista i reivindicativa del seu ús.

Segons Garcés, prometre és «donar la paraula a través de la declaració d'un compromís i d'un vincle» (Garcés, 2023, p. 17), amb un mateix o amb altres persones. Per fer-se, necessita tres elements: un a qui li fas la promesa, un què promets i un per a quan. L'únic límit que presenta és que ha de ser percebut com a realitzable per les persones involucrades en ella. Així doncs, la promesa es presenta com una acció que pot o no complir-se, però que «es fa veritat pel sol fet d'haver estat dita de veritat» (Garcés, 2023, p. 18). És a dir que, un cop dita, és irreversible i t'obliga a mantenir-la, tot i saber que pot no ser assolida.

Aquesta última característica és, segons Garcés, la que ha allunyat la societat de la promesa. Fer o rebre una promesa implica un risc: la possibilitat de no complir-la. Sovint les promeses que fem són oblidades. També poden ser traïdes, quan no es compleix el contingut de la promesa; això pot tenir un impacte emocional, ja que, com expressa Marina Garcés al llarg del llibre: la promesa genera un vincle que, a causa d'esperar que sigui mantingut, requereix la confiança de les dues parts. Tot i això, la promesa que més abusa de la confiança, és la que es fa en fals: «La falsa promesa [...] és un exercici de poder» (Garcés, 2023, p. 22) molt comú actualment, que no només traeix la paraula, sinó que, com que no és dita de veritat, no implica un sacrifici real.

Vivim envoltats de promeses falses provinents de figures sobiranes o autoritàries. Són promeses que busquen submissió i sempre amaguen una amenaça: Déu promet salvació, però amenaça a qui no l'obeeix; l'Estat promet protecció, però no et protegeix si no vius sota el seu control; el capitalisme promet creixement il·limitat, però ens amenaça amb el seu propi límit. Cap d'aquestes promeses s'ha complert, i totes tres han «organitzat el temps comú i el seu sentit» (Garcés, 2023, p. 11), determinant durant segles la manera com vivim.

Així doncs, no ens sorprèn que visquem decebuts amb la promesa. Hem crescut aprenent, a causa d'una perversió constant, que les promeses no tenen valor: que són simples paraules sense importància. Aquesta desconfiança genera una manca de responsabilitat social: tothom busca una paraula fiable, però ningú vol arriscar-se a ser responsable de la confiança dels altres. Així, com que no podem recolzar la nostra seguretat pel futur amb una promesa i com que tenim la necessitat de controlar el que passarà, ens recolzem en la predicció: Predir és calcular el futur a partir dels fets passats. No requereix la participació de l'individu, simplement posiciona a les persones en una passivitat que sembla acceptar sense escrúpols el seu destí amenaçant.

Garcés afirma que vivim en el temps de l'accident: un present determinat per crisis constants i per la por al que pot passar. El nostre temps se sosté «entre un inquietant "encara no" i un terrorífic "ara ja sí"» (Garcés, 2023, p. 57). Aquesta actitud conformista ens fa perdre l'esperança d'un futur millor. Per a l'autora, la resposta per recuperar l'esperança és la promesa: imaginar un futur no previst i prometre'l genera l'obligació d'intentar assolir-lo. La promesa és, doncs, una força de voluntat que empeny a actuar. Només requereix valentia: saber que pot no complir-se, però, malgrat això, fer-la de veritat.

En conclusió, El temps de la promesa és una obra esperançadora que ens demostra que un concepte que tots coneixem, però que utilitzem poc –la promesa–, té el poder de canviar el futur. Marina Garcés ens recorda que no tot està perdut; que un simple ús de la paraula pot ajudar a confeccionar el futur que desitgem. Tenim la capacitat de reivindicar el nostre dret a delirar nous possibles que, tot i que semblin impossibles, passen a ser veritats. L'aportació innovadora de l'autora sembla essencial per a la societat en la qual vivim: ens diu que tenim el poder d'actuar i no deixar-nos emportar per un corrent d'aigua que ens porta directes al declivi.

Bibliografia

ALVAREZ TERAN (2025): Camila Alvarez Teran, «El tiempo de la promesa – Marina Garcés» [Vídeo]. YouTube, 22 d'agost de 2025.

CCCB (2022): Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, «Un matí amb Marina Garcés. El temps de les promeses» [Vídeo]. CCCB, 11 d'octubre de 2022.

GAILLARD (2023): Vincent Gaillard, «El tiempo de la promesa, de Marina Garcés: contra la predicción de la IA, el delirio humano». El Periódico, 28 de desembre de 2023.

GARCÉS (2023a): Marina Garcés, El temps de la promesa. Barcelona: Anagrama, 2023.

GARCÉS (2023b): Marina Garcés, «Colapso y promesa». Pensamiento Al Margen. Revista Digital de Ideas Políticas, Núm. 18, 2023, p. 51-64.

MARTÍNEZ MARTÍNEZ (2024): Maria Àngels Martínez Martínez, «Al·legat en defensa d'un temps que (encara) no existeix. Sobre El temps de la promesa, de Marina Garcés». Arxius de Ciències Socials, Núm. 49, 2024.

PEIG (2024): Mireia Peig, «Marina Garcés: El tiempo de la promesa» [Blog], 29 de febrer de 2024.

RADIO PRIMAVERA SOUND (2023): «Gent de merda #177 – T'ho prometo amb Marina Garcés» [Vídeo]. YouTube, 20 de desembre de 2023.

ISSN: 3081-3778